‘Pagèsiques’, de Perejaume, Premi Lletra d’Or 2012

Diari ARA

El premi es concedeix cada any, des del 1956, al “millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior”. ‘Pagèsiques’, poemari de més de 500 pàgines, va ser publicat per Edicions 62 a principis de setembre del 2011

“Amb ‘Pagèsiques’, Perejaume sembla culminar l’àrdua operació de relligar, en un sol gest que en realitat és fet de molts (com aquell enregistrament seu que reunia en una de sola les vuit mil veus del ‘Diccionari Etimològic i Complementari’ de Coromines) la natura i l’artifici; la paraula, la pintura i el territori”: amb aquestes paraules ha valorat el jurat del premi Lletra d’Or 2012 l’última obra de Perejaume, ‘Pagèsiques’. El jurat d’enguany ha estat

Pere Virgili

integrat per Ada Castells, Lluís Muntada, David Plana, Sebastià Alzamora, Enric Gomà, Elisenda Roca, Marta Estella, Manel Ollé i Mercè Pons.

El jurat, “independent de qualsevol grup editorial o institució” ha volgut mostrar la seva satisfacció al fet de concedir la Lletra d’Or 2012 “a un llibre editat per Edicions 62 en el 50è aniversari de la seva fundació”.

En anteriors edicions, el premi Lletra d’Or ha estat per autors com Salvador Espriu, J.V. Foix, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Quim Monzó, Baltasar Porcel, Lluïsa Cunillé, Joan-Daniel Beszonoff i Jordi Puntí.

 

Els 23 del 23

Encara no saps quin llibre regalar el proper 23 d’abril? La pàgina http://www.illadelsllibres.com potser et serveix. Com cada any, des d’aquest espai se’ns recomanen 23 llibres per a regalar per Sant Jordi.

Comencem!

• L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra, de Jonas Jonasson. Ens podem imaginar la fugida d’un avi d’un centre geriàtric,però ,si a aquesta fugida li afegim elements com que el personatge en qüestió té 100 anys i que ha viscut en primera persona gairebé tots els moments importants del segle XX , relacionant-se amb Stalin, Kim Jong-il, Truman, Churchill, Mao i Franco entre d’altres, ens trobem davant d’un personatge i una novel·la diferent.

• No llames a casa, de Carlos Zanón. Els protagonistes de No llames a casa són Bruno, Raquel i Cristian, i busquen diner fàcil fent xantatge a les parelles que solen citar-se en els apartaments de lloguer per hores. En una d’aquestes cites coincideixen amb Merche i Max . Ella és una dona casada i amb fills i ell un home separat amb tres fills. Llavors es converteixen en un nou objectiu de Bruno, Raquel i Cristian.
  L’adulteri, la búsqueda de la felicitat, el sexe, les drogues són alguns dels temes tractats a la novel·la.
  

• Jo confesso, de Jaume Cabré. Jo confesso, tal i com algunes veus ja han  qualificat és una novel·la de novel·les. Una novel·la protagonitzada per Adrià Ardèvol fill superdotat i sense amor d’una família de la burgesia barcelonina. Mitjançant confessions la novel·la tracta temes com l’amor, el desamor, el sentiment de culpa i el mal.

• El mercader, el despertar d’una nova Barcelona, de Coia Valls.Un meravellós retaule d’una ciutat i d’una època de la qual encara som hereus. Al segle XIV, Barcelona és una ciutat plena d’oportunitats, el centre comercial de la Corona d’Aragó, capaç d’il·lusionar els qui hi arriben per primera vegada. Jaume Miravall, un home hàbil i carismàtic, arriba ala ciutat procedent de Reus per convertir-se en mercader i travessar els mars a la recerca de nous mercats, aventures i coneixements.

• La gatera, de Muriel Villanueva. La protagonista de La gatera és la Raquel, una noia que ha heretat dos pisos simètrics a Barcelona . Un dels pisos dóna al carrer i l’altre, a un pati interior. La Raquel inicia una nova vida a la ciutat i es relaciona amb els nous veïns, entre ells l’Arnau, el nét de la veïna del cinquè i també amb el  Ricard, company de la universitat. A més d’aquestes relacions hi apareixerà un gat taronja i la necessitat de construir una gatera entre els dos pisos perquè el gat pugui anar d’un pis a l’altre.

• Primavera, estiu etcètera, de Marta Rojals. Com cada any per Tots Sants, l’Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l’acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d’arquitectura on treballa a Barcelona. Ara es disposa a aprofitar el pont per posar ordre, si més no, als pensaments. Després de l’exili universitari i laboral, l’Èlia s’adona que amb l’edat s’hi sent cada cop més còmoda, entre qui va ser la seva gent. I quan una està tan ben disposada i atenta, pot ser que comenci a veure i a entendre coses que fins ara li havien passat desapercebudes. 
  

• La dona veloç, d’Imma Monsó. El temps és el gran tema de la novel·la ‘La dona veloç’ de l’escriptora Imma Monsó. Es tracta, segons paraules de l’autora l’obra  “més densa que les anteriors i també una de les més ambicioses i també és una novel·la que feia molt de temps que portava a dins”.

• Pulsió de mort, de Jed Rubenfeld. El 16 de setembre de 1920 a les 12.01 un carro bomba va esclatar en el centre econòmic nord-americà davant del banc J.P. Morgan.
  Aquest atemptat va ser un dels més mortals en territori nord-americà. Avui en dia és un cas encara no resolt i la identitat dels autors continua sent una incognita.
  Ara Jed Rubenfeld ens oferex una novel·la basada en aquells tràgics fets.
  

• La cançó dels maoris, de Sara Lark. La cançó dels maoris està protagonitzada per les cosines Elaine i Kura nétes de les dues dones que a la primera part emigraven d’Anglaterra al segle XIX per casar-se amb neozelandesos que ni tan sols coneixien ara es debatran entre les arrels angleses i la crida del poble maori en busca del seu destí.

• El sabor de las pepitas de manzana, de Katharina Hagena. La novel·la narra la història de tres generacions de dones arran del retrobabent de la jove bibliotecària Iris Berger  amb la seva mare i les tietes, les germanes Inga, Harriet i Christa, a la casa familiar, a Bootshaven, al nord d’Alemanya després de la mort de la seva àvia Bertha Lünschen. La sorpresa arriba quan es coneix la notícia que l’àvia  havia decidit que l’Iris heretés la casa. La jove  haurà de decidir si accepta l’herència i es trasllada a la casa. Mentre va endreçant i netejant recorda la història familiar plena d’alegries i tristeses.

• Tres segons, de Hellstrom i Roslund. ‘Tres segons’  torna a protagonitzar-la  el comissari de la policia d’Estocolm, Ewert Grens. Es tracta d’un personatge solitari i que viu capficat en la seva feina després de patir la mort de la seva dona. A Tres segons els protagonisme el compartirà amb Piet Hoffman  que serà l’infiltrat en una banda mafiosa polonesa especialitzada en tràfic de drogues. El comissari Grens seguirà les passes de Piet Hoffman, que ha estat contractat per Eric Wilson, cap dels serveis secrets suecs, per infiltrar-se, sota el pseudònim de Paula, en las màfies poloneses de tràfic de drogues per tot el continent europeu.

• Carretera secundària, de Joan Carreras. El protagonista de la  Carretera secundària (Proa),  Jonàs Moll passa un cap de setmana a casa del seu pare, a Malzinelles.  El seu pare vidu té més de 80 anys i sap que li queda poc temps de vida. La relació entre  pare i fill centren la primera part de la novel·la per evolucionar cap a una investigació policíaca arran d’un fet tràgic. Girs argumentals i una bona galeria de personatges formen part dels bons ingredients de Carretera secundària.
  

• La mort del corredor de fons,de Jordi de Manuel.Com ja va fer a la novel·la “El raptor de gnoms”, la història torna a situar-se  a la serra de Collserola on  Miquel Olivera, un doctor jubilat troba unes restes humanes mentre passeja el seu gos.  L’inspector Marc Sergiot, amb l’ajut de l’agent Carles Fortiana, s’encarreguen  de la investigació.  Però les morts no acaben aquí i en un altre barri de Barcelona es produeixen altres assassinats. La caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó, de la brigada d’homicidis delsMossos d’Esquadra, sospiten que els casos estan relacionats.

• El mapa del cielo, de Felix J. Palma. Parteix de la història real de l’astrònom Locke Harlow que el 1835 va poder veure amb un telescopi de fabricació casolana la superfície de la lluna, però va cometre un dels fraus més sonats al fer creure a la societat de l’època que Lluna estava habitada per unicorns, castors gegants, homes ratpenat i altres éssers fantàstics.
  

• Un cel de plom, de Carme Martí i Neus Català. Filla de pagesos d’un petit poble del Priorat, Els Guiamets, Neus Català, tenia  vint-i-un anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. Llavors va decidir ajudar a la causa  republicana i  es va fer responsable sanitària d’una colònia de 182 nens. Després vindria l’exili a França, on es va enamorar í va col·laborar amb la Resistència…
  Més tard va ser capturada per les SS i deportada als camps de Ravensbrück i Holleischen.Ara Neus Català ha decidit explicar  de nou les seves memòries perquè Carme Martí en pugui fer una novel·la on s’aboquen tots els records d’una vida marcada per la lluita i la supervivència.
  Neus Català va sobreviure a l’horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre les companyes.

• Crim de sang, de Sebastià Alzamora. “Crim de sang” arrenca  d’un fet real, la matança de religiosos maristes a mans d’un grup d’anarcosindicalista  de Barcelona l’any 1936, però Alzamora va molt més enllà i ens oferix una novel·la que es mou entre el thriller, la novel·la negra amb elements fantàstics.
  

• La col·laboradora,d’Empar Moliner. Moliner ja va publicar la primera novel·la  l’any 2000 amb el títol de  Feli, esthéticienne, aconseguint el  premi Josep Pla. La protagonista és una dona separada d’uns 45 anys i amb una filla, que afronta el primer cap de setmana de custòdia compartida i treballa de negre literari en una editorial, fent llibres per encàrrec.

• Rebeldes y traidores, de Lindsey Davis. Rebeldes y traidores compta amb un inici trepidant  que arrenca amb decapitació del rei Carles I l’exili del seu fill Carles II amb el naixement de la Commonwealthi el protectorat sota el Govern de Cromwell, que  malgrat els seus esforços no va poder  evitar la tornada de la monarquia amb Carles II al cap davant.
  

• El presoner del cel, de Carlos Ruiz Zafón. “El prisionero del cielo” torna a recuperar personatges ja coneguts dels seus lectors, com Daniel Sempere i Fermin Romero, sense oblidar indrets enigmàtics com El cementiri dels llibres oblidats. La lluita entre el be i el mal torna a manifestar-se en la nova novel·la, i en aquesta ocasió apareix en escena un nou personatge anomenat Mauricio Valls, que serà força recordat entre els lectors per la seva maldat.

• Els peixos no tanquen els ulls, d’Erri De Luca. La pesca, la relació amb d’altres nens de la seva edat i la trobada amb una noia, que li descobrirà  la importància de les paraules amor i justicia marquen el ritme de la novel·la “Els peixos no tanquen els ulls’.  L’escriptor italià també ens ofereix un repàs dels grans esdeveniments del segle XX comla Segona GuerraMundial, el  maig del 68, o les guerres a Àfrica i Bosnia.

• ¡Que viene el lobo!, de Leonie Swann.  A “¡Que viene el lobo!” Miss Maple i companyia abandonen  els paisatges irlandesos per viatjar a França, acompanyades de Rebecca, la filla del seu antic pastor. La plàcida vida al costat d’un castell francès es veurà ràpidament esquitxada arran de la troballa d’un cadàver al bosc. Aquest serà un nou cas per les ovelles de Glennkill.

• La primavera del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni. Una nit d’estrena e s produeix un assassinat al Teatre de l’Òpera. La víctima és ni més ni menys que Arnaldo Vezzi, el tenor més gran després de Caruso i amic personal de Mussolini. Al voltant d’aquesta mort estranya es mouran tot de personatges populars magistralment dibuixats: el secretari servil, la viuda –bellíssima i enamorada però també humiliada–, un capellà melòman, la modista geniüda…
  I, per sobre de tots, el tímid i solitari comissari Ricciardi.
  

• El enredo de la bolsa y la vida,d’Eduardo Mendoza. La nova proposta de Mendoza compta amb el detectiu boig que ja va protagonitzar les seves anteriors novel·les ‘El misterio de la cripta embrujada’, ‘El laberinto de las aceitunas’ i ‘La aventura del tocador de señoras’ ‘El enredo de la bolsa y la vida’ (Seix-Barral) és una sàtira de l’Europa actual que comença amb la  desaparició d’un antic amic del sanatori mental.

  

Fonts:

Inici

http://www.magrana.cat

http://www.edicionslacampana.cat

 

Llegir és viure

FAUSTO | 12 Gener, 2012 09:00

   El cervell és el protagonista principal d’aquesta història, de totes les nostres històries, reals o inventades, de la història de l’espècie humana. Com ens explicava Frith en el seu llibre Descubriendo el poder de la mente, el cervell va creant un mapa de la realitat, de manera que aconsegueix funcionar com una màquina predictiva: genera expectatives, aprèn en funció dels resultats de les accions i, sobretot, es fixa en els patrons que no s’ajusten a les seves previsions, per així poder generar prediccions més acurades. Un cervell és un conjunt de mòduls, explica Gazzaniga a ¿Qué nos hace humanos?, que funciona en paral.lel i analitza simultàniament diferents dades de l’ambient per tal d’actuar. Un cervell, però, associat de manera inseparable a un cos que actua, que sent, que interacciona, que informa. Un cervell/cos que, com en el cas dels altres mamífers, coordina les respostes gràcies a paquets que sentim com a emocions. Un cervell/cos que, en el cas dels humans, ha generat un nou protagonista: el Jo.

El Jo, el nostre Jo és una il.lusió que, per una qüestió d’interacció entre diferents estructures cerebrals, neix com la consciència del que passa. No som el que fem, sinó que quan arriba el Jo, som el que pensem que fem. No vivim el moment, sinó que vivim les intencions. Aquest Jo emana de la matèria, però s’experimenta com una altra cosa, és, dirien alguns, la nostra ànima, el que enmig de totes les històries que ens envolten ens dóna entitat.

Aquest Jo no funciona en paral.lel, com els mòduls del cervell. El Jo viu en un espai i un temps i gràcies a les habilitats narradores serials del nostre hemisferi esquerre, va contant la seva història, contraposant-la a la dels altres, explicant les seves accions, justificant les seves faltes. Gràcies a aquest Jo entrem en el que Taleb, en el seu llibre El cisne negro anomena la “fal.làcia narrativa”: quan el Jo conta la seva pròpia història, el que és important no és la veritat o l’adequació a la realitat, sinó la coherència dels elements que anem desgranant. Així, els nostres Jos fan la seva vida, donant per suposada la veracitat de tot el que conten, sense qüestionar massa els elements, eliminant de forma inconscient aquelles coses que rompen la coherència de la narració. I, quan llegeixen històries d’altres persones, no poden evitar identificar-se o prendre partit per unes o altres.

I aquí entra en joc un altre protagonista d’aquesta història: les relacions. Vivim en un món social. Som una espècie social. El nostre cervell adopta de forma inconscient les postures corporals dels altres, les disposicions emocionals de les cares de les persones que ens envolten. “Vivim” dins del nostre cap i de forma automàtica les emocions dels altres, gràcies al que anomenem molt gràficament neureones mirall. Aquesta empatia, a vegades en format narratiu o de ficció, ens lliga als altres. Els humans no podem deixar de pensar, amb l’excepció dels autistes, que els altres també tenen un Jo: un Jo que pensa, que sent, que pren decisions.  Ho fem quan interactuem amb els altres. Suposem les seves intencions, analitzem les fonts de les seves accions. I fem el mateix, també, quan llegim.

Llegir la història de les relacions d’uns personatges activa àrees del cervell semblants a les que s’activen quan s’observen aquestes interaccions en el món real. El Jo pren posició a favor d’una postura, s’identifica amb determinats personatges, adopta el Jo d’un altre o el genera, justificant les accions dels personatges en raó d’una prehistòria imaginada del conflicte. I quan l’obra és el que en diuen un clàssic, l’autor és capaç de forçar al lector a considerar alternatives no pensades abans. Com diu Volpi al seu llibre Leer la mente :”la gran literatura construye personajes que escapan de modelos previsibles, de los clichés y los lugares comunes no sólo con el afán de sorprendernos o anonadarnos, sino de sacudirnos y de hacernos comprender la infinita complejidad de lo humano”

Encara queda  un altre protagonista en aquesta història que contem avui: les idees. La paternitat de les idees és una altra de les il.lusions que produeix el cervell. La realitat, però, és que les idees no són de ningú. Les idees ens posseeixen, ens colonitzen, ens lliguen, ens comuniquen, ens agermanen,… Cada idea que explorem augmenta la possibilitat de generar més idees. Un exemple d’això l’explica Steven Johnson en el llibre sobre la història de la innovació Las buenas ideas: “La novela de misterio y asesinatos ha sido un género narrativo coherente durante cientos de años, pero cuando uno le sigue su historia, ve que es difícil señalar un inicio: tiene un  poco de Poe, otro poco de Dickens, un toque de Wilkie Collins; y eso por no mencionar a docenas de escritores de aquella época que no entraron en el canon, pero que sin embargo desempeñaron un papel a la hora de establecer las convenciones del género. Y lo mismo se puede decir del cubismo, de la comedia de situación televisiva, de la poesía romántica, del jazz, del realismo mágico, del cinema verité, las novelas de aventuras, los realitys shows y casi todos los géneros que han tenido influencia en una época (…) toda innovación importante resulta ser fundamentalmente una red”.  El que anomenem genis el que fan és modificar i combinar les seves idees i les d’altres persones aconseguint un format més precís, eficaç, elegant i estètic. I, en la majoria de casos, tenen en comú el fet d’ésser tastaolletes, d’haver entrat en contacte amb idees procedents d’àmbits molt diversos.

I és en la lectura on tots aquests personatges presentats aquí interactuen: el cervell descodificant les lletres amb els mòduls de la percepció, visualitzant cada situació com a real, vivint cada emoció descrita com a pròpia; el Jo prenent partit pels diferents papers que es descriuen; les relacions que hem tingut actuant com a claus descodificadores de les que ens presenta el text; les idees presentades contaminant, de forma total o parcial, les pròpies, a vegades, sense que ens adonem que estem canviant.

Llegir genera xarxes de transmissió d’idees i experiències noves. Llegir, en certes ocasions, ens pot alliberar de determinades visions restrictives,  sobre els altres i sobre nosaltres mateixos. Llegir és viure de forma virtual coses que d’altra manera mai tindríem ocasió d’experimentar: emocions, experiències, relacions, coneixements,…

Llegir és viure.

Paula Vicens